Versió per imprimir (PDF, 64KB)


«És inconcebible una "societat de la informació" lliure
sota codi secret»

Entrevista amb Miquel Vidal

Febrer del 2005

[Versión en castellano]



Miquel Vidal és editor i administrador de Barrapunto.com (el lloc web de referència del programari lliure de parla hispana a Internet), membre d'Indymedia Madrid/ACP i membre fundador del projecte sinDominio.net. Aquesta entrevista, feta per Marc Montañés, ha estat publicada originalment al monogràfic «Participacció», dedicat al programari lliure, del número 127 de febrer del 2005 de la revista Illacrua.

Com vas conèixer el programari lliure?

El vaig conèixer a través d'una revista d'informàtica (PC World, crec) que va dedicar un número a «Linux» i regalava un CD amb Debian 1.3 («bo»). Cabia sencera en un CD. Un amic ja m'havia parlat de les excel·lències tècniques de Linux —me n'havia passat un Caldera, que no havia instal·lat— i un altre (Roxu) ens va portar a l'àrea temàtica del Labo alguns fulls amb la declaració de principis de Debian. Recordo perfectament que hi vam estar parlant amb entusiasme. Això va fer que m'interessés més per aquell CD de Debian, i vaig aconseguir instal·lar-lo després de molts esforços. Al final, després d'una llarga arrencada, vaig obtenir una pantalla negra i una línia de comandaments i em vaig preguntar: «i ara què faig?». Era 1997.


Quins motius et van portar a interessar-te pel programari lliure?

Una barreja de motius. Hi havia bona part de curiositat, en aquell moment provava tot el software que queia a les meves mans. També estàvem començant amb l'àrea telemàtica del CSO Laboratorio, experimentàvem constantment i volíem muntar un servidor que donés certs serveis a la xarxa. L'aspecte polític del programari lliure també em va resultar molt atractiu des del primer moment: la filosofia copyleft, la cooperació social i la lliure circulació del coneixement que és subjacent al programari lliure em van entusiasmar des del primer moment tant o més que comprovar la quantitat de coses que es podien fer de sobte amb un simple PC. Començàvem a fer coses a Internet i poder disposar d'un sistema complet amb TCP/IP, servidors per a web, FTP, MTA, DNS amb els quals experimentar, i muntar intranets, basades en tecnologia Internet (recordem que windows no incloïa llavors ni tan sols clients per a serveis TCP/IP), ens semblava ciència-ficció.


Quins avantatges (tècnics i polítics) creus que aporta el programari lliure enfront del programari privatiu (Windows, MacOS X...) a la gent?

Tot i la retòrica de la «defensa de l'autor» o del «pobre inventor», les qüestions relacionades amb l'anomenada propietat intel·lectual s'aborden des de l'òptica de maximitzar el benefici empresarial (o la seva promesa) com a criteri exclusiu. És així com se sustenta el model propietari, és a dir, amb la idea inqüestionable que tot programa informàtic (com tota cançó o tot llibre) té un amo, generalment una companyia associada al seu desenvolupament o producció. Vist així, sembla clar que el model industrial vigent requereix cada vegada més proteccionisme polític, legal i tècnic, per garantir la propietat privada del software i el benefici privat, fins i tot a costa de retallar innombrables llibertats bàsiques dels usuaris. Aquest és el discurs al qual estem acostumats a escoltar, la defensa de la propietat intel·lectual a qualsevol preu, per sobre de qualsevol altre dret, i que solament atén els interessos privats dels propietaris dels drets (que rares vegades són els mateixos autors).

Malgrat tot, si eixamplem el punt de vista i incloem la prosperitat, el bé comú i la llibertat del públic en general, les coses semblen d'una altra manera. Si ens circumscrivim a l'àmbit del software, passa que els efectes negatius del model propietari són extensos i importants, tant per a la societat —ja que es fomenta la picaresca en forma de pirateria, es promou la insidiosa idea que compartir les coses amb els teus veïns està malament, i es modifiquen les lleis per criminalitzar tot tipus de conductes (des de compartir un llibre electrònic fins a visionar un DVD en un sistema no previst pel fabricant)— com per als programadors i la innovació tècnica en general —ja que es talla d'arrel el procés evolutiu del desenvolupament del software (el codi tancat i el secret industrial obliga a començar sempre des de zero). El model propietari suposa a la pràctica la dependència d'una sola companyia, el foment de monopolis, el fre a la innovació, la proliferació de sistemes insegurs (virus, troians, portes del darrere...) i, en fi, l'absència de llibertat i de seguretat per a usuaris, institucions i empreses, que paguen molt per llicències de programari generalment molt deficient. El programari lliure, en canvi, fomenta en primer lloc la llibertat, facilita la detecció i la correcció de problemes de seguretat, abarateix els costos, permet el desenvolupament de la indústria informàtica en regions perifèriques, permet unes regles del joc iguals per a tots i crea bons hàbits socials i econòmics.


I als moviments de base?

D'una banda (la banda més «pràctica»), els permet disposar d'eines lliures per a la seva comunicació i els seus projectes, amb el que això suposa d'1) privacitat (pensem l'important que pot arribar a ser disposar d'eines no compromeses en llocs on no existeix llibertat d'expressió), 2) flexibilitat (per adaptar les eines a les seves necessitats) i, sobretot, 3) coherència dels continguts crítics amb el vehicle amb què s'expressen aquests continguts (per exemple, resulta incongruent advocar contra el poder de les grans corporacions tot emprant eines informàtiques privatives amb les quals les megacorporacions s'enriqueixen i fonamenten el seu poder sobre els usuaris).

Per una altra banda (el costat més «polític» o «estratègic»), donar suport al moviment del programari lliure i promoure'ls (no solament emprant-lo sinó promocionant els valors ètics i polítics que té al darrere) ofereix un magnífic exemple als moviments de base de com una lluita pot ser al mateix temps radical (en el sentit de qüestionar d'arrel aspectes fonamentals de l'actual sistema basat en la propietat privada) i de masses, de com un moviment cooperatiu, horitzontal i descentralitzat pot convertir-se en massiu sense necessitat d'automarginalitzar-se ni d'estar a la contra (anti-), sinó construint des d'ara mateix un altre camí, sense perdre ni un sol segon a queixar-se de com en son, de «dolents», els propietaris.


Has comentat que es tracta d'un moviment cooperatiu, horitzontal i descentralitzat, però... com s'organitza a nivell pràctic la comunitat del programari lliure?

El procés de creació del programari lliure —contràriament al programari propietari— escapa al model basat en el màrqueting i es basa, més aviat, en la noció d'utilitat social, és a dir, que tot comença per «rascar-se una picor» (per fer servir l'expressió del hacker Eric Raymond) en forma d'alguna cosa que es troba a faltar i s'emprèn, llavors, el seu desenvolupament o millora juntament amb d'altres que també hi estan interessats. El seu medi natural és la xarxa, per tant, és potser la comunitat que més explota, i millor, les eines informàtiques per a la comunicació i la cooperació. Eines que s'han convertit d'ús comú a la xarxa, com weblogs i wikis, van ser en el seu origen mitjans de comunicació propis (tot i que no exclusivament) de la comunitat del programari lliure.

La capacitat dels autors de programari lliure per recórrer a la comunitat tant per proposar millores com per reforçar l'equip de desenvolupament és un factor determinant. Evidentment, les llistes de correu segueixen sent un element fonamental de comunicació, d'intercanvi de coneixements i de coordinació del desenvolupament, juntament amb l'IRC i, fins i tot, la missatgeria instantània per a aspectes concrets. S'empra qualsevol mitjà que sigui útil al propòsit que es tracti i, si no n'hi ha, es crea. En general, segons el perfil de les tasques, s'utilitzen més uns recursos que uns altres. Per exemple, per a les tasques específicament tècniques (com pot ser el desenvolupament de software) són imprescindibles eines com el CVS, que permet la concurrència de diferents programadors sobre els mateixos fitxers i el seguiment dels canvis. En aspectes més socials, o divulgatius, com la documentació o el testing, es fan servir els blogs, els wikis o les llistes. En projectes importants, es fan servir eines automatitzades per a la comunicació de bugs o petició de noves funcionalitats.

Fora de la xarxa, les trobades tenen un caràcter més subsidiari i esporàdic: hi ha trobades com congressos de programari lliure de propòsit general (com el Congrés de Hispalinux), o bé trobades especialitzades o més específiques (com les dedicades a Perl o a Gnome), que serveixen per fer nous contactes, assabentar-se «in situ» de les novetats i reforçar els llaços de confiança entre gent que ja coopera via telemàtica.

En general, des de fora sembla un magma caòtic i desorganizat; l'organització no sorgeix a partir de principis jeràrquics (impensables en una comunitat que s'ha basat en la cooperació sense comandament), sinó a partir de la lliure cooperació entre iguals i de posar en comú el fruit del treball de tots en un pool comú, en un dispositiu molt semblant al de la bona ciència, en la qual no importa en absolut el títol acadèmic (ningú no pregunta si ets informàtic per participar-hi), però hi ha «autoritats» a les quals es respecta com més col·laboren i millor a aquest pool comú. La participació és desigual, en funció de moltes coses, com la capacitació tècnica, l'experiència o la disponibilitat, des dels qui programen el codi fins als qui ofereixen pedaços o arranjaments, fitxers d'ajuda, paquets i scripts d'instal·lació, traduccions de la documentació, etc. Tothom pot participar-hi en algun aspecte, per la qual cosa la capacitació tècnica no és un factor en absolut determinant per col·laborar en un projecte de programari lliure, sinó que ho són molt més les ganes d'aprendre i participar en un projecte cooperatiu a escala global.


Quins són els reptes amb què s'enfronta el programari lliure actualment?

Al meu parer, el repte més important és potser l'aposta que s'està fent des de fa algun temps per implantar el programari lliure a tots els nivells en les administracions públiques: des dels nivells més administratius (ajuntaments, administració autonòmica i estatal, etc.) fins a nivells com són el de l'ensenyament secundari i universitari. Tots aquests són sectors d'una importància cabdal per a la indústria informàtica, pel volum econòmic que es mou, però també una importància estratègica —sobretot el de l'ensenyament— perquè decantaran definitivament la balança del costat del programari lliure.

Hi ha uns altres reptes pendents, en forma d'amenaces, que no s'han d'oblidar, com són, en primer lloc, la lluita contra les patents de programació, les quals afecten especialment (tot i que no de manera exclusiva) l'ús i el desenvolupament del programari lliure.

També és important defensar-se de la croada judicial contra el programari lliure, que han intentat de manera insidiosa (i sense base jurídica) corporacions com SCO, o les maniobres menys descarades (però igualment nocives) en forma de campanyes de confusió i intoxicació de l'opinió pública que periòdicament promouen empreses com Microsoft.

Finalment, però no el menys important, són un repte totes aquelles qüestions relacionades amb l'autèntic rerefons polític del programari lliure, que va molt més enllà de la informàtica, i que consisteix a promoure la llibertat i l'extensió de l'empriu —és a dir, dels commons o béns comuns— com a base per a la difusió de les idees, de l'accés al coneixement, al floriment de l'art i de la ciència.

Igual que el jazz, o les novel·les, o l'arquitectura, o el dret, o la ciència, el software creix millor en llibertat i es construeix de manera transparent sobre el treball fet amb anterioritat. De la mateixa manera que seria inconcebible una societat lliure sustentada en codis i lleis secretes, és inconcebible una «societat de la informació» lliure sobre codi secret. Una societat lliure i democràtica que mereixi aquest nom és aquella que garanteix que els seus recursos més importants romanen lliures i transparents per a la ciutadania, ja siguin llibres, lleis o programari.


Copyright © 2005 Revista Illacrua
Aquest article és publicat sota una llicència Creative Commons Reconeixement-SenseObraDerivada 2.0.
Sou lliure de copiar, distribuir i comunicar públicament l'obra per qualsevol mitjà.

Aquest document ha estat convertit des de LATEX mitjançant HEVEA per a la Biblioweb de sinDominio.

Valid HTML 4.0!